Cartes de bon dia

La  frase fou dita per Enric III de Navarra. Per poder ser Enric IV de França va haver d’abjurar del seu protestastisme, era catòlic - havia estat batejat- però fou educat per la seva mare en el protestastisme. Va lluitar contra els catòlics i en veure que no podia  conquerir Paris sense negociar i adherir-se al catolicisme, el 25-7-1593 va dir l’esmentada frase.

París sempre enamora: amples carrers i avingudes donen la sensació, malgrat els turistes,  que quasi no hi ha ningú. Passen els anys però manté el seu estil en els edificis, en els habitants, que tenen una certa elegància en el vestir, cuiden el físic ( hi ha molts menys obesos que a les nostres ciutats). El nivell cultural és molt més alt que al nostre país.

Vaig assistir a  un sopar amb música que es feia pels funcionaris de la UNESCO. Gent preparada, políglota, d’arreu del món. En l’ambient surava la soletat d’aquells priviligiats treballadors  que no es senten d’en lloc, ni del seu país ni de França. Era reflexe d’un món amb grans migracions,  gent que salten d’un idioma a un altre,  gent preparada com mai s’ha donat en la història.

Diumenge vàrem anar a misa: París bé val una misa. Una església plena, unes 180 persones de tota les edats, molts de joves. Fou concel.lebrada, els capellans de mitjana edat 45-60 anys. Van haver 6 batejos de nens i joves de 10 a 20 anys, havien fet una bona preparació. La ceremonia llarga, participada, amb orgue, cants, lectures.  L’església francesa ha sabut separar-se del poder polític i resta minoritària pero viva. Intenta donar resposta a les preguntes de l’home actual i de sempre: conèixer qui és un mateix, qui és l’altre, quina resposta hi ha davant la solitut, el fracàs, la mort. Preguntes inherents a l’home i que les grans religions intenten donar resposta. Separar estat i església no significa que l’home hagi de renunciar a tota referència trascendent: Hi ha Déu? què vol Déu de mí?    

A l’escola i a la vida s’elogia, sols, els millors. Els altres són ignorats! Tots els alumnes tenen necessitat de ser lloats! Diumenge, amb una reunio familiar, un home de 64 anys, amb un tumor de pulmó, recordava que el seu pare parlava bé d’ell entre els amics i familiars, però, mai l’havia fet un elogi, una lloança!

Cal no raspallar, però,  sí posar de manifest els encerts!.  I, això, és tan necessari i tan oblidat que ni a casa ni a l’escola es fa!

Un altre aspecte a remarcar és el paper del mestre. Aquesta setmana, el meu fill, en Joan, em manifestava que tenia, a la universitat, una excel.lent professora que sabia transmetre coneixements i entusiasme.  Acaba la carrera i és la primera vegada que ho diu! La persona del professor és l’instrument didàctic més potent! Un mestre competent, entusiasmat per la seva assignatura, que de tant en tant elogia als seus alumnes i sap transmetre afecte amb la seva mirada és la peça fonamental de tota escola o de la universitat.

A voltes, es valora l’escola pels mitjans: presentacions en Power Pont, ordinadors, patis…  però, la societat ha oblidat el “mestre”.

Els “mestres” han de saber, han d’estar al dia, han de ser capaços d’explicar-se, de transmetre coneixements i entusiasme. Han de tenir “prestigi” social. La nostra societat ha confós democràcia amb uniformitat. En el teatre del món tothom té el seu paper i cal saber quina és la funció de cadascú i respectar-la. Hem tret les tarimes de les escoles, hem passat a tutejar a tothom, hem questionat les decisions dels mestres davant dels fills i els hem desautoritzats. Hem impedit que alguns siguin veritables mestres en el sentit de ser models i que poguin arribar a tenir deixebles.  Això va en detriment de l’educació dels fills i de la pròpia societat.  

En el pas d’una dictadura a una societat democràtica hem llançat tot l’anterior sense valorar si era vàlid o no. Probablement haurem de recuperar aspectes d’educació, de valors i de ideals. No transmetre res ens porta al desert. Una societat civil, també, té valors: la vida, la llibertat, la pau, la justícia, la germanor, la veritat, la saviesa, el treball ben fet, l’estimació, la salut, el respecte, la bellesa.   

En nèixer ja tenim uns trets que persisteixen tota la vida. Ahir, una nena, de 18 mesos, la porten a vacunar.  Parla molt bé, ulls alegres, intel.ligents, simpàtica, expresiva. No sé quantificar però és una nena molt intel.ligent. Li poso la vacuna, quasi no plora. Aquest esquelet, aquesta trets, romandren tota la vida. Més endavant, les circumstàncies, els esdeveniments, els coneixements, aniran modelant el seu cos, però els trets fonamentals, l’esquelet, millor dit, l’ànima perdurarà.   

Uns en nèixer tenen molts més dons que d’altres i, sovint, a qui en té se li donen molt més. Ja en l’evangeli, a la paràbola del talens, “un home va cridà als seus criats i els va confiar els seus béns: “va donar cinc talens a un; a un altre, dos; i a un tercer, un”. El primer va presentar comptes amb cinc més, el segon va guanyar dos més, i, el tercer, va retornar sols l’un, sense guanyar i sense perdre res, però, aleshores, la resposta fou:  ”…preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Que a tot aquell qui té, li serà donat; a aquell qui no té, en canvi, fins allò que té li serà pres” Mt.25,29-30  

Un tema complexe, humanament i, també, amb l’óptica de la fe. No hi ha justícita retributiva! Hi ha una certa predestinació? En un moment hem caigut en aquest planeta, sense escollir ni sexe, ni temps, ni país, ni característiques personals,… i, amb tot, és un regal nèixer i una oportunitat per rendir comptes dels talents rebuts, siguin els que siguin? Però, comptes a qui?  

Tenim un trets, un esquelet persistent,  però la vestidura - en part- depend de nosaltres i  ens obliga a cercar el sentit de la vida i a gaudir-ne.  Encara que anem a les palpentes, sense saber vers on anar, el ser humà ha anat  actuant cada cop més éticament i a orientar-se en una societat cada cop més complexe vers una vida més satisfàctoria i feliç malgrat l’arbritarietat i la petitesa de la pròpia existència.  

Moscú, als que tenim el cabell blanc pel pas del temps, produeix una sensació agredolç.  Els qui vàrem viure durant  la nostra joventut  en la “reserva espiritual d’Europa”  miràvem Rússia amb símpatia. Avui, en veure-la,… ha canviat? ja era així? és el meu “jo” qui ha canviat?.De la parella que fa 30 anys ens vàrem casar, en veure les fotos, que en resta? què resta d’aquelles persones? La fragilitat del “jo” queda palesa en el pas del temps i  més quan un bon dia hom “deixa de ser el que era”, encara que - sovint- el diagnòstic del canvi de personalitat no es fa evident fins passats mesos o anys. El “jo” no té importància? 

Aleshores hom es pregunta: si el “jo” no té importància,  tampoc té  importància ni el sufriment ni la mort? Aquestes preguntes es fan més punyents en un país on era la comunitat el màxim valor,  l’únic que comptava eren els valors “socials”, sense referències personals, el “jo” no contava ni tampoc els valors trascendents:  ”La religió era l’encarnació de les supersticions infantils”, “era l’opi del poble”.

En entrar en alguna de les seves esglésies ortodoxes, amb expressions artístiques diferentes a les que tenim en les esglésies d’occident, com la representació de la trinitat representada per tres àngels, retorno a fer-me les preguntes inherents a l’home de qualsevol època: què és el “jo”?, quin significat té el meu “jo”?, no hi ha cap resposta trascendent?

La fragilitat del nostre “jo” fa que siguem diferents als llarg de la nostre biografia però, amb  tot, roman “un mateix”, uns trets que ja eren en la nostre infantesa, un relat de la nostre vida que ens dona certa consistència i ens uneix als altres i, quasi per necessitat, ens empeny vers un desig, una esperança. Ens col.loca en una situació oberta a una trascendència tan difícil d’explicar com difícil és el significat de la representació de Déu, de la trinitat, d’aquest quadre.  El nexe amb els altres, el trobo, en aquelles paraules “tothom qui estima el qui ha engendrat estima el qui ha estat engendrat per ell” 1Jo.5,1   

Aquesta societat probablement va ser més útil a la societat occidental, moderant els excessos ferotges de l’economia capitalista, que al seu poble, atès que va inventà una quimera i va oblidar-se del “jo” concret. La societat ha canviat, però, sols uns pocs, com sempre, viuen bé! Em sembla que no hi ha una idea clara vers on anar, ni com a nació, ni com a model econòmic. L’anterior model ni ha funcionat ni serveix avui. Tampoc occident té un mòdel econòmic satisfactori i just. Desconec quins paràmetres han de seguir-se en la economia, ni vers on ha d’anar la societat rusa, però, el “jo” com a persona ha de ser una peça central. El cristianisme té el seu nucli en que Jesús, és el Crist, Fill de Déu. És l’elevació del “jo”, de l’home  a nivell de trascendència. Qualsevol activitat o societat que oblidi l’home, el “jo”, com a valor “fràgil” però “absolut” està abocada al fracàs. Sovint, amb un home sol, limitat als seus recursos, n’hi ha prou per transformar un desert en terra promesa i és que la condició humana és admirable. 

Diumenge, un poble de l’Empordà va acomiadà al seu rector. És un poble que en els darrers vint-i-cinc anys ha crescut molt. Un poble típic, els seus resultats en les eleccions generals són extrapolables als resultats definitius de tot el país. Els seus succesius ajuntaments democràtics són el reflexe de la societat: constructors, gent que augmenta el patrimoni,  gent que vol figurar,  gent que vol treure’s un sou,  gent que va de bona fe, gent amb interés pel poble i competent. De tot n’hi ha! El rector un home erudit, savi, constant, humil, dedicat a l’estudi i al poble, un home de fe. La festa de comiat fou senzilla, agradable, preparada per poques persones i amb la participació de l’ajuntament i d’entitats culturals- un petit pero representatiu grup del poble-També l’acomiadament és representatiu del que és el país. Gent que sense fer soroll es dona al poble, els membres de l’ajuntament sigui quin sigui el partit on militen i amb tots els matiços que es volgui, són gent, en conjunt, amb molta més dedicació i esforç del que surt als diaris, el país tira endavant! El país té pervindre!

Dissabte erem a taula tres parelles i, tot d’una, vaig adonar-me del pas del temps. Una  parella de joves, al voltant dels 20 anys; una parella d’homes joves, al voltant dels 30 anys i una parella d’homes grans, al voltant dels 60 anys.

Mai com ara s’ha venut la joventut com el paradigma de llibertat, de bellesa, de moda, d’anar a descubrir món, de…

No hi ha pedagogia que ensenyi que inexorablement ens fem vells, de que no podrem fer viatges exòtics  quan ens jubilem, de que els anys passen i no cal aturar-se en el que ja no hi és.

No està de moda aquell escrit que diu:

“Inclina’t davant l’inevitable pas dels anys

sense enyorar la joventut i els seus gustos”.

La nostra societat ven de tot: clíniques i cirurgia estètica per tornar-nos joves, gimnàs per romandre en forma, viatges per conèixer mons desconeguts…  

A voltes, penso si no hem oblidat allò que li diu la guineu al petit príncep:

-Si em vols fer el favor… domestica’m! digué la guineu.

-Prou ho voldria, respongué el petit príncep, però no tinc gaire temps. Tinc amics a descobrir i moltes coses a conèixer.

-Només es coneixen les coses que domestiquem, digué la guineu. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.  

Hem oblidat que som de passada, que “allò que és important no es veu…” i que un dia tornarem al planeta d’on hem vingut i que no ens podem “emportar pas aquest cos. Pesa massa”. 

La Mercé m’ha fet la següent observació:”Aquest matí mentre acabava d’arreglar-me per anar a treballar he sentit el soroll d’arribada d’un e-mail, en girar-me he vist que eres tu; com un rellotge a les 8:00″

A la ment m’ha vingut allò que la guineu li diu al Petit Príncep: “-Hauria valgut més que tornessis a la mateixa hora- va dir la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç. A mida que anirà passant l’hora, cada cop em sentiré més feliç. A les quatre, ja m’agitaré i m’inquietaré; descobriré el preu de la felicitat! Però si véns a qualsevol hora, no sabré mai quan he de preparar el cor… Calen ritus”. 

Quan tenia uns vint anys vaig sentir una anècdota sobre Kant: Tots els dies sortia a passejar a la mateixa hora de la tarda, era tan puntual que els seus veïns podien posar en hora els seus rellotges. Alehores, vaig fer un somriure de suficiència. Els anys han passat i m’adono que un horari i la constància i l’esforç en seguir-ho és necessari per la formació dels nens i per mantenir-nos en actiu els que som vells.     

“Uno de cada cinco catalanes vive por debajo del umbral de la pobreza” La Vanguardia 11/04/2008

Els anys fan mirar enradera, sóc de postguerra: pobresa, incultura, manca de llibertat, manca d’informació. En pocs anys? el país ha crescut i alguns hem tingut la sort de crèixer econòmicament i culturalment. Ha estat una època de enriquiment i d’una certa igualació, ha funcionat l’ascensor social.

La nostra societat, ara, és un gran gratacels on la distància entre l’àtic i la planta baixa és cada cop més gran i sense ascensor! Estem en el mateix edifici, però, cada cop més lluny i més difícil de pujar.

La pobresa afecta, en especial, a les dones, de moment, són les més vulnerables. Les noves generacions faran canviar el panorama. Un aspecte, avui, més preocupant són els vells, en especial, les dones velles, algunes encarnen la viuda pobre: “no tinc gens de pa. Només tinc un grapat de farina en un pot i una mica d’oli en una gerra. Estava arreplegant uns quants branquillons, i anava a preparar-ho per a mi i per al meu fill: després de menjar-nos-ho, ens morirem” 1 R 17 12-13 

Però, en aquest edifici, com una nova e immensa Torre de Babel, també, té sòtans, on hi ha els desconeguts i innominats immigrans i els que van venint. 

En el diari El economista, avui,  es posa de manifest l’augment del preu i l’escasetat d’aliments, en especial, de cereals. En aquest edifici no podem, fins i tot, egoïsticament, oblidar el sòtan o no podrem baixar al carrer. Alguns aniran en helicòpter d’àtic en àtic i la majoria anirem acostam-nos als primers pisos.

Les perspectives: canviar el sistema que vivim. És insostenible el ritme de creixement d’aquest darrers anys! No podem continuar destruïnt l’entorn. Les velles generacions ens hem acostumat a viure bé, però, les noves sols han vist riquesa i desitgen viure al dia i gaudir. 

Cal una nova política a nivell mundial que escurci l’abisme entre l’àtic i la resta de pisos. El comunisme va afavorir el món occidental, no pas l’oriental, evitant desigualtats! Ara cal un replantejament, fins i tot, egoïsticament, o uns pocs viuran en gàbies d’or, i, d’altres,…

Fa 40 anys que un home tenia un somni, a voltes, cal un home que tingui un somni, que sàpiga aglutinar perquè un nou horitzó es faci present. És cert, que molts ens hem acostumat a viure bé, però, també, veiem que hi ha molts aspectes que necessariament han de canviar i els joves, malgrat el que surt als diaris, tenen una millor preparació i sabran donar una resposta parcial, insatisfactòria, però millor que el testimoni rebut i menys del que voldríen. El món té una trajectòria i un final. L’home malgrat el seu egoísme, el seu egocentrisme, les seves pors, millorà. Pels creients, som en Déu, “som fins i tot del seu llinatge” com deien els poetes atenesos fa 2000 anys. Pels cristians, “som fills de Déu, i encara no s’ha manifestat allò que serem”, però això implica que “si un que  posseix béns del món veu el seu germà que té necessitat i li clou les entranyes ¿com pot estar en ell l’amor de Déu?” 1 Jo, 3:17  

Va nèixer en 1927, té 81 anys, el cap molt clar, però, ahir va tenir un petit accident, amb el cotxe, sense ferits.  “Començo a ser un perill, no vaig veure que venia un cotxe, he de deixar de conduir abans que faci mal! He de cercar, ja, una residència. No puc continuar fent de capellà en aquest poble, ací es necesita tenir cotxe”.

Dóna per acabada una llarga trajectòria. Cursà estudis eclesiàstics al Seminari de Girona. Llicenciat en Filosofia i lletres. Professor de llatí, grec, filosofia i literatura durant uns anys a l’institut. Un erudit que sap llatí, grec, hebreu, anglés, alemany, francés, italià. Lector incansable, ha publicat en el camp de la investigació històrica medieval nombroses obres. Sovint, dels pergamins re-utilitzats, a la part posterior descubria, en llatí o en castellà antic o en hebreu, escrits valuosós anteriors. Ha treballat en la descoberta de com es van crear diferents retaules, pintors, elements artistics,… El món intel.lectual, petit, sovint - com qualsevol altre- mesquí, li ha donat més d’un disgust,… demanar l’opinio sobre una descoberta a un catedràtic: això no té valor… dos dies després sortia publicat sols amb el nom del professor. Vanitat de vanitats….

Em deia que ha de cercar una residència del bisbat: no puc anar a una privada, el meu sou és molt i molt petit. Viu sol i pobrament en una gran i destartelada rectoria, envoltat de llibres. Intenta portar la parròquia, quasi no té fidels, va a veure aquells malalts que no el refusen, escriu en qualsevol programa d’associacions del poble que li demanin. És conscient del seu poc èxit pastoral; de les trabes que a voltes ha sofert i sofreix per part de les “autoritats” de l’Ajuntament. Persisteix una agressivitat contra tot el que te a veure amb la religió, és ignorat, menyspreat,… a poques societats occidentals hi ha tanta animaversió vers l’església, vers els sacerdots, com a la nostra.  Molts i molts anys en la mateixa parròquia, tota la vida! No ha perdut l’humor anglés, no s’ha amargat! Continua escrivint, llegint, estudiant.

Entra en el camí que el portarà a la darrera estació, amb recances, amb dubtes de tota mena, amb por, però sense questionar-se públicament, sense queixar-se, sense criticar a ningú. Fa el seu pas amb respecte per tothom, amb humilitat, amb saviesa.

Escriu sobre temes erudits que no interessen a quasi ningú, però són pedres fonamentals en el saber de la història. Fa de rector per quasi ningú! Ni valorat ni reconegut! Li sap greu no poder emportar-se la seva biblioteca, en les residències del bisbat no hi ha biblioteca ni lloc on posar la seva munió de llibres i escrits. No interessen aquests llibres, diu de passada sense queixar-se.

Una vida sense sentit? Una gran intel.ligència mal aprofitada?

“El Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir” Mc.10,45 recordà Jesús  als seus deixebles. Vilafant perd un erudit que ha dedicat la seva vida a la història, pero molt més que això: un home que ha servit als que tenia al seu costat, amb saviesa, elegància i humilitat. 

Un home erudit que per sobre de les seves dubtes, la seva pobre aparença és testimoni d’una altra realitat. 

A voltes, en la secció d’economia surten escrits que animen. Pedro Nueno explica: “Tuve que cenar en China con el presidente de la Univesidad de Columbia, con el Ministro de Ciencia y Tecnología de China. El ministro se doctoró en América, luego trabajo en Alemania, volvió a China como profesor y finalmente fue nombrado ministro. También en la cena estaba la que fue traductora en 1972 entre Mao Tse Tung y Richard Nixon. En un momento le dije: ¿Está usted segura de que Nixon y Mao querían caerse tan bien para que aquella reunión sirviese para iniciar una apertura? Nixon no sabía nada de chino y Mao no sabía nada de inglés. Por la forma que se reía y la cara de paz que tenía a sus más de setenta años,la traductora, seguro que tradujo a Nixon y a Mao con una palabras tan amables del uno al otro que se cayeron bien. Hay éxitos políticos, empresariales, institucionales que se benefician del esfuerzo y habilidad de personas que no salen en la foto.  

Entre el soroll i la presa, fes el teu camí, sense oblidar que el silenci és pau.

Mentre pugis i sense abaixar el cap,  sigues amic de tothom.

Digues la teva veritat sense córrer i que tothom l’entengui.

Escolta els altres encara que siguin pesats i una colla d’ignorants: ells també tenen quelcom a dir.

No et comparis als altres: podries sortir-ne bufant o amargat, perquè un altre sempre pot ser més bo o menys bo que tu.

Alegra’t dels teus èxits i no t’encaparris pels teus fracassos.

Estima la feina que fas per senzilla que sigui: és la riquesa concreta en un món de vaguetats. 

Mira bé el que fas, perquè el món és enganyós: però, tampoc no oblidis que hi ha molta gent bona que lluita per un ideal, i que hi ha més herois dels que penses.